Els comandants independentistes van sortir davant d’unes tropes mobilitzades i amb confiança. Havien derrotat un enemic més poderós amb astúcia i l’havien fet sentir molt vulnerable. Però quan el xoc de cavalleries a camp obert estava a punt de produir-se, els comandants van tenir por i van ordenar la retirada, abjurant de la seva arma més poderosa i atrinxerant-se a una fortalesa que ni era tan gran com semblava ni tenia les muralles tan sòlides com havien fet creure. I renunciant a disputar la victòria van entregar-se a l’enemic o fugir. I ells ho aprofiten des de llavors per arrassar-ho tot.
Malgrat el verb abrandat i la victòria electoral de les forces republicanes el 21D, el 155 ha derrotat l’1 d’Octubre. Ni hi ha República ni es preveu que n’hi hagi a curt termini. L’Estat ha decapitat l’independentisme, l’ha fet entrar en contradiccions, i ha aconseguit que repudiï l’única arma que l’ha posat en escac: La unilateralitat recolzada per l’empoderament ciutadà.
Neollengua, lliri i acriticisme fanàtic’
El procés independentista ha estat impregnat per neollengua, ‘whishful thinking’ i lliri a la mà, tot adobat per ‘acriticisme fanàtic’ d’una part dels seus partidaris que ha impedit molts cops analitzar les febleses i les opcions que millor podrien funcionar al moviment. Des de no convocar eleccions immediatament després del 9N, passant per la llista única del 27S, tot el serial d’Artur Mas o la DUI suspesa abans de declarar-se per posar alguns exemples .
L’independentisme creia, i se li va fer creure, majoritàriament que amb cost pràcticament 0 i de la ‘llei a la llei’ es podria doblegar l’Estat Espanyol. Que Europa mirava, vigilava i intervindria abans d’haver de saltar a la piscina. Una independència de risc 0, tutoritzada per uns líders astuts que tenien estructures d’Estat preparades i un full de ruta ben trabat i que marcava què fer en cada moment. El terrorisme policial i judicial vinculat a l’1 d’Octubre i el cop d’Estat del 155 han suposat un bany de realitat.
Per davant de la veritat i la democràcia, la unitat de l’Estat Espanyol
Els poders executiu, legislatiu, judicial i periodístic de l’Estat Espanyol no tenen cap problema en violar la democràcia i les llibertats civils i sembrar el pànic i la violència als carrers per defensar la unitat de l’Estat Espanyol. I bona part de la societat espanyola no tan sols no ho rebutja, sinó que ho aplaudeix amb les orelles. Passats els Pirineus hi ha un silenci absolut d’una UE indiferent davant un cas català que li és un gra al cul. Ni hi és ni se l’espera mentre no se l’obligui a ser-hi. I això només es fa amb l’arma que l’independentisme ha desat al calaix.
Però si el camp obert era advers, les muralles pròpies no estaven tan preparades com s’havia fet creure. Hi havia efectius escassos per l’embat amb un Estat amb greus mancances democràtiques (-50% de vots) i no hi havia estructures d’Estat suficients per aplicar el mandat de l’1O en un context d’unilateralitat malgrat que teòricament s’estaven creant des del ‘Pacte per la Llibertat‘ CiU-ERC del 2012. Posteriorment s’ha explicat que estaven creades en un context de negociació amb una democràcia madura que era evident que no existia.
L’ 1-O, a la paperera de la història
El lideratge independentista va renunciar al mandat de l’1-O a partir de la primera DUI suspesa abans de declarar-se i ho va reblar el 27-O deixant-se segrestar per les autoritats judicials espanyoles, fugint a l’exili i entregant la Generalitat sense oferir resistència i cridant paternalistament a la població a quedar-se a casa.
La presència d’encausats a les llistes del 21D deixa l’independentisme a mercè del xantatge i ara mateix el gol de l’honor en aquesta pallissa és el ‘troleig‘ del President Puigdemont per Europa. Per això aquest interès en apartar-lo del Palau de la Generalitat i fer-lo caure en l’oblit. Aquí l’independentisme té un problema de coherència en el relat: És evident que no investir Puigdemont és legitimar el 155, però aquest ja està legitimat des que s’abandona la Generalitat i s’accepten a contracor les eleccions del 21D. I a més sembla difícil imaginar un Govern efectiu amb el President físicament lluny de la realitat catalana.
Independentisme derrotat però no aniquilat
Enviant l’1-O a la paperera de la història, renunciant a la unilateralitat i amb lideratges encausats penalment, la repressió i humiliació de les institucions catalanes només ha fet que començar. L’actitud del Delegat del Govern Espanyol a Catalunya Enric Millo renyant a l’Alcaldessa de Girona Marta Madrenas o la humiliant prohibició al President del Parlament, Roger Torrent, d’utilitzar l”ambaixada’ de la Generalitat a Brussel·les són exemples que demostren que la ‘fera’ ha olorat la sang i creu tenir via lliure per fer el que vulgui.
I malgrat tot, els resultats del 21D són una advertència a l’espanyolisme que l’independentisme ha estat derrotat però no aniquilat. El diputat d’ERC, Ernest Maragall ha dit: “Ara tenim tota la informació. Tenim l’1 d’octubre i el 21 de desembre. Ho sabem tot. Ara cal ser capaços de demostrar que n’hem après i ser conseqüents”. I el que l’independentisme hauria d’haver après és que l’escenari on més a prop ha estat de derrotar l’Estat és l’1O. Aquest dia l’electorat era molt conscient que només amb l’astúcia del lideratge no s’arribava a bon port, que al davant hi havia un Estat violent i demofòbic i que ‘sols el poble salva al poble’.
VEU I VOT 